Blanes (La mini)

Sortim a les nou de la plaça Antoni Llonch, del costat de l'antiga estació de Renfe. 

Som 26. 

El dia es presenta força bo, amb sol, sense vent alguns núvols. Sembla que s'hagin acabat les pluges dels últims dies.

Sortim per la C58 i seguim cap a la B30, i la AP-7 fins a La Roca del Vallès, Per la C-60 anem fins a Mataró on agafem la C32 fins a Tordera on per la Gi-600  arribem a un establiment Viena a les afores de Blanes, on parem a esmorzar.

Fem una parada tranquil·la, ja coneixem bé com funcionen aquests establiments.

Havent esmorzat, tornem a pujar a l'autocar i travessem Blanes fins ran de mar on baixem de l'autocar prop del carrer Ignasi Iglesias.

Des d'aqui anem caminat pel passeig ran de mar fins arribar a Sa Palomera.

El mar està tranquil, molt blau reflectint el cel que avui no té ni un sol núvol.

La temperatura es bona, i el sol escalfa.

A mig cami escoltem una breu explicació sobre Blanes.

Davant de Sa Palomera, punt d'entrada a la Costa Brava es dissol el grup i cadascú fa el que li ve mes de gust, algunes s'enfilen fins al capdamunt de Sa Palomera, altres van cap al port i altres aprofiten per seure en una terrassa a fer un aperitiu.

A dos quarts de dues ens retrobem per anar a dinar al restaurant Sa Malica, on dinem i gaudim de la primera línia de mar davant de Sa Palomera.

De primer un pica-pica amb:

• Amanida amb salmó, formatge fresc i fruits secs
• Croquetes
• Musclos

El plat principal l'hem triat  a l'arribar al matí entre:

• Llobarro a la brasa
• Paella de marisc
• Fideuà

Postres

• Tiramisu
• Pastis de formatge
• Flam amb nata o sense
• Gelats variats
• Pinya

Aigua, vi, cafès i infusions al gust.

Després de la tertúlia a les quatre pugem a l'autocar que ens esperava a la rotonda del costat del restaurant.

Tornem pel mateix camí per on hem vingut.

A Sabadell hem fet  la parada a l'estació d'autobusos. (Per seguretat guardem els pals al maleter)

A dos quarts de sis hem baixat totes de l'autocar, 

Avui hem fet 1.5 km. i 12 m de desnivell.

fotos

Informació adicional

Blanes és una vila i municipi de Catalunya situat a la comarca de la Selva, cap de la batllia (partit judicial) de Blanes. És la capital de la subcomarca de la Selva Marítima. La vila dona entrada a la Costa Brava des de les comarques barcelonines.

Blanes està situada a l'esquerra de la plana al·luvial que ha deixat la boca de la Tordera, entre els vessants de la Serra Llarga i del Turó d'en Montells. El terme és travessat per la Riera de Blanes o de Valdoric, que desemboca prop de sa Palomera, una gran roca que entra al mar i que separa la badia de Blanes, al nord, i la Platja de S'Abanell, al sud. Al costat del port també hi ha una petita cala que s'anomena la punta de Santa Anna.

A l'est limita amb el municipi de Lloret de Mar, mentre que a ponent confronta, de nord a sud, amb Tordera, Palafolls i Malgrat de Mar, tots tres municipis del Maresme. Al nord del sector muntanyós s'alça el Turó del Vilar (269 m).

La Costa Brava té l'extrem més meridional en aquesta població, més concretament a la roca de sa Palomera. Es diu que la Costa Brava i les llargues platges del Maresme neixen aquí. La vila ha crescut en un semicercle que ha topat amb el Puig de Sant Joan i el mar i, per tant, en direcció a la Tordera. Els barris tradicionals de Blanes són Dintre Vila, Sa Carbonera, Raval, Sa Massaneda, S'Auguer, El Racó d'en Portes, La Plantera, Els Pins, S'Abanell, Quatre Vents, Els Pavos, Can Borell, Mas Marull, Mas Borinot, Mas Florit, Ca la Guidó, Mas Enlaire, Montferrant...

Història

Prehistòria

La presència humana en el territori de l'actual terme de Blanes possiblement es remunta a la prehistòria, així ho fan pensar diverses referències de troballes d'indústria lítica. Tanmateix, les primeres notícies clares sobre els pobladors de la contrada es refereixen a una societat ibèrica preromana. Els ibers de la tribu dels indígets eren la població autòctona d'aquesta àrea.

S'estructuraven ocupant les elevacions més estratègiques del territori on hi bastien poblats emmurallats. Sembla que existia un nucli de població situat en el vessant sud de la muntanya de Sant Joan i, per les restes trobades, sembla que en el cim hi hagué un lloc de guaita que servia per comunicar-se amb els altres poblats de la zona com ara el de Mont Barbat, del que possiblement depenien.

L'economia, basada tradicionalment en el sector primari (agricultura i pesca), a la segona meitat del segle xx passà a dependre primordialment del sector secundari (indústria) i, molt especialment, del terciari (turisme).

Així, la boca de la Tordera és considerada una zona agrícola privilegiada i el seu port, de pesca i esportiu, encara té un cert pes: el 2001 es desembarcaren 2.349 tones de peix. La principal indústria és la SAFA, que hi fou instal·lada el 1923.

El port està dotat d'unes bones drassanes que facilitaven que fins al segle xx fos un centre important de navegació de cabotatge i, anteriorment, d'un actiu comerç amb Amèrica.

Si bé ja a la darreria del segle xix fou un important centre d'estiueig, el gran motor del turisme, paral·lelament a la resta de la Costa Brava, arribà a la fi dels anys 50. Aquesta ha estat la causa principal de l'explosió demogràfica, passant de 4.943 habitants el 1920 a 31.532 el 2001. La pujada seria molt més espectacular si comptéssim els habitants de segona residència i l'increment sobtat de la població dels dos mesos d'estiu.

Una moderna estació d'autobusos connecta Blanes amb Lloret de Mar, Malgrat de Mar, Tossa de Mar, Barcelona, Calella, Girona i l'Aeroport Internacional Girona-Costa Brava. Una estació de tren connecta amb Barcelona amb una freqüència de pas de 30 minuts. També hi ha trens amb la mateixa freqüència que passen en direcció a l'estació de Maçanet-Massanes, on es pot fer transbordament cap a Girona i Figueres. A l'estiu funciona una xarxa de creuers que van des de Platja d'Aro fins a Arenys de Mar. Es troba a cinc minuts de la N-II i la C-32, i a 15 minuts de l'AP-7.

Al costat de l'Hospital Comarcal de la Selva, hi ha les instal·lacions del CEAB (Centre d'Estudis Avançats de Blanes), un important laboratori i centre d'investigació a Europa. Tot i que no és la capital de la comarca, Blanes és la capital en serveis, ja que disposa de l'esmentat Hospital Comarcal de la Selva, la Biblioteca Comarcal, Jutjats..., i a més a més és la primera vila de la comarca i la tercera de Girona en nombre d'habitants.

La Festa Major cau en l'última setmana de juliol, dura 8 dies, durant la setmana de Santa Anna i Sant Joaquim. Durant aquesta setmana, cada any s'hi celebra el Concurs Internacional de Focs d'Artifici de la Costa Brava, un dels més importants d'Europa.

La primera data documentada del llançament d'un castell de focs a Blanes és de l'any 1906. Es té coneixement d'altres dates posteriors però no és fins a l'any 1962 que el llançament es comença a fer un cop cada any. L'any 1970 se celebra el primer Concurs de Focs Artificials[8] del poble, alhora que passen a ser tres les nits de llançament de focs. Aquest nombre ha anat variant amb els anys, i ha arribat a ser de set nits de focs. Des de 1958 els llançaments sempre s'han fet des de Sa Palomera,[8] la gran roca que separa la costa blanenca en dues parts i que es considera, simbòlicament, l'inici de la Costa Brava.

Cada nit de celebració del concurs, una empresa pirotècnica diferent presenta el seu treball al públic que acudeix a les platges, amb una durada d'entre 20 i 24 minuts. Aquest és avaluat per un Jurat Popular, que es designa cada any i que s'encarrega d'escollir els guanyadors.

A mitjans del mes d'agost, Blanes celebra la Festa Major Petita, també coneguda com a Festa dels Copatrons, en honor de Sant Bonós i Sant Maximià. Durant aquests dies també es preveu un gran nombre d'activitats culturals, musicals i esportives, com és la regata. L'aspecte més destacat de la festa és la Caminada Popular Nit de Sant Bonós, en la qual —des de fa més de 25 anys— molts vilatans i turistes fan un recorregut nocturn de 8 quilòmetres, acompanyats de la família i les mascotes.

Fonteta - Restaurant La Masia (La mini)

Sortim a les 8h20 de la plaça Antoni Llonch, del costat de l'antiga estació de Renfe. L'autocar s'ha endarrerit una mica.

Som 26. 

El dia es presenta força bo, amb sol, sense vent alguns núvols. Sembla que comenci l'estiu.

Sortim per la C58 i seguim cap a la B30, i la AP-7 fins a Salt.

Parem a esmorzar en un establiment Viena a Salt, situat a Camí dels Carlins, 2, 17190 Salt.

Fem una parada tranquil·la, ja coneixem bé com funcionen aquests establiments.

Havent esmorzat, tornem a pujar a l'autocar i seguim altre cop la AP7 fins que sortim a Girona Nord per agafar la C66, a la Bisbal d'Empordà ens desviem per la GIV-6441 que ens porta fins a Fonteta.

L'autocar ens deixa al parking de l'entrada del poble i ens preparem per començar la volta per Fonteta.

Fem un recorregut pel poble i els seu entorn, el trobem mot bonic i net.

Passem per les afores del poble, contemplem el paisatge i gaudim travessant un camp d'oliveres.

L'entorn és molt bonic,  gaudim de la verdor dels camps, la gran varietat de flors i muntanyes del voltant.

Al passar pels petits carrerons del poble trobem cotxes i furgonetes que han de fer maniobra per poder sortir. Els deixem passar. Som un grup que crida l'atenció en un poble tan petit.

Ens aturem al costat de l'església del poble.

Tornem a l'autocar i seguim camí cap a Sant Climent de Peralta.

L'autocar ens deixa al restaurant La Masia.

Avui hem pogut triar el menú a l'arribar al matí. hem escollit entre els següents plats:

De primer:

• Amanida de pollastre confitat amb taronja i vinagreta  de mostassa
• Espaguetis amb salsa de pesto i parmesà
• Meló amb pernil
• Gaspatxo amb picada i crostons

Plat principal

• Filet de lluç a la planxa amb la seva guarnició
• Galta de porc guisada amb patates fregides al moment
• Xurrasco a la brasa amb patates al caliu i pebrots del padró

Postres

• Iogurt amb coulis de gerds
• Macedònia de fruites
• Pastís del dia
• Crema catalana
• Gelats variats
• Flam

Aigua, vi, cafès i infusions al gust.

Les caminadores han tingut un detall amb la Teresa que ha agraït de tot cor.

Després de la tertúlia a les quatre pugem a l'autocar que ens esperava a la sortida del restaurant i tornem cap a Sabadell  pel mateix lloc per on hem vingut.

A Sabadell hem fet  les parades habituals a l'avinguda de Barberà cantonada amb la Gran Via, a Sabadell Centre i al costat del carrer de la Salut.

A dos quarts de set hem baixat totes de l'autocar, 

Avui hem fet 1.5 km. i 20 m de desnivell.

fotos

Informació adicional

La Bisbal d’Empordà s’estén al costat del riu Daró, al peu del massís de les Gavarres.

 

Com va néixer la ciutat? Diverses vil·les romanes s'escampaven pel territori, entre els segles IX i X formaven els nuclis de població de Fontanetum, Fonsedictus i Perductus, que eren propietat dels bisbes de Girona.

El bisbat s'encarregava de l'organització civil i eclesiàstica del territori, governat per un vescomte. Fontanetum serví de punt de partida per a aixecar la vila de Santa Maria Episcopalis, amb una església i un palau, i es constituí en parròquia l'any 904. Llavors la població ja rebia el nom popular de la Bisbal, en referència als bisbes, que hi van construir un castell. Aquesta fortificació disposava d'una cúria, amb batlle, jutge, notari, saig (=funcionari de jústicia encarregat d’executar sentències) i pregoner. El càrrec de batlle, que també ocuparen dones, fou hereditari durant prop de dos-cents anys.

 

Hi havia també un call jueu: un carrer amb pòrtics i en forma de ziga-zaga perquè no se'n pogués veure l'interior. El call es completava amb l'avui desapareguda Torre dels Jueus, on segurament hi havia la sinagoga. El barri fou saquejat diverses vegades entre els segles XIII i XIV, i abandonat definitivament pels jueus a mitjan segle XV.

 

Els divendres se celebra el mercat setmanal, d'origen medieval, que ocupa tot el nucli antic de la població. L'atorgament del privilegi de celebració d'un mercat els divendres la va fer el rei Jaume II al segle XIII. 

 

La Bisbal d’Empordà és coneguda sobretot pels seus productes ceràmics. L’extrema qualitat de la seva argila vermella i la destresa dels terrissaires locals han convertit la Bisbal en la capital catalana de la ceràmica.

La ceràmica és i ha estat una de les principals activitats econòmiques de la població i l'ofici de ceramista el més típic de la població. El ceramista actual de la Bisbal és moltes vegades el darrer esglaó d’una família amb generacions dedicades al treball de donar forma a l’argila.

 

I com ha estat l’evolució de la ceràmica a la Bisbal?

Fins al segle XVII la producció es limitava a un àmbit estrictament local

A partir del segle XVIII creix la demanda de terrissa bisbalenca i té una presència cada cop més evident en els principals mercats de Catalunya (Girona, Olot, Mataró…).

A partir del segle XIX, la terrissa bisbalenca viu la seva edat d’or. Els seus productes arriben a les colònies espanyoles d’ultramar.

Al llarg del segle XX, l’abandó gradual de les activitats agrícoles i ramaderes tradicionals  i l’aparició de nous materials substitutius de la ceràmica com el plàstic o l’acer inoxidable condemnen les produccions de terrissa tradicional.

A partir dels anys quaranta del segle XX els objectes de terrissa perden la funció per la qual havien estat creats i per tal d’adaptar-se a les noves necessitats es transformen en objectes bàsicament decoratius.

L’aparició del turisme de masses permeté a alguns obradors bisbalencs reorientar la seva producció.

Avui, la Bisbal es diferencia d’altres centres productors de ceràmica en el fet que la producció es troba molt diversificada; no només es produeixen articles de terrissa, sinó que existeix un sector molt important dedicat a la ceràmica aplicada a la construcció i un altre ocupat en l’elaboració de ceràmica decorativa.

Actualment, la Bisbal compta amb més de 40 professionals actius agrupats en l'Associació de Ceramistes.

Cal esmentar especialment Josep Vilà i Clara (1910-1989), considerat una figura transcendent, va ser un dels pioners a fer el pas de la terrissa tradicional a la ceràmica d'autor. Va fundar el prestigiós taller Vilà Clara Ceramistes l'any 1950.

Els ceramistes bisbalencs treballen sota la marca registrada “Ceràmica de la Bisbal”, que és un distintiu protector a nivell de la Unió Europea. Amb la marca es reconeix la singularitat de les peces de ceràmiques fetes al municipi bisbalenc. L'àmbit geogràfic que protegeix la marca inclou la Bisbal d'Empordà i la seva zona d'influència.

 

Al municipi hi ha un museu dedicat a la ceràmica, el Terracotta Museu. Al Terracotta Museu s'hi expliquen els més de 500 anys de tradició terrissaire bisbalenca.

 

Es pot comprovar la importància d'aquesta activitat a la Bisbal gràcies a un paisatge urbà caracteritzat per les esveltes siluetes de les xemeneies.

A ambdós costats del carrer de l’Aigüeta, que travessa la població, s’acumula una gran quantitat de botigues, sales d’exposició i tallers de ceràmica artesana.

 

Una de les gegantes de la Bisbal, la geganta Rufina, representa una noia ceramista, a més de dur el nom de Rufina, que és la patrona dels ceramistes

 

També cal destacar els nombrosos comerços d’antiquaris i brocanters, que destaquen per la gran qualitat dels articles que ofereixen.

 

Un altre producte famós d’aquesta població són els bisbalencs, uns dolços típics que confeccionen les pastisseries locals.

 

Fonteta

 

Fonteta és un poble d'essència rural i medieval situat als peus del massís de les Gavarres. Fins al 1977 fou un municipi independent que s'uní amb Vulpellac i Peratallada per a formar Forallac, un nom creat com a acròstic de FOnteta, PeRAtallada  i VulpeLLAC.

Tot i ser petit, destaca pel seu caràcter autèntic, amb carrers estrets i cases de pedra dels segles XVI al XVIII.

L’edifici més emblemàtic és l’esglèsia de Santa Maria.Tot i que té elements renaixentistes, conserva la nau romànica del segle XI.

La font que dona nom al poble està situada al costat de l'església, encara raja avui dia i té una inscripció que explica aquesta relació.

El poble és conegut també per ser un refugi de pau per a personalitats com el filòsof Eduard Punset, que hi tenia la seva residència

 

I parlem del recuit de Fonteta, que és un formatge fresc artesanal emblemàtic del Baix Empordà, conegut per la seva textura extremadament suau, cremosa i el seu gust delicat. A diferència del mató, el recuit de drap rep un escorregut llarg i s'embolcalla manualment en un drap de cel·lulosa, cosa que li dóna la seva forma característica.

Sant Climent de Peralta

Sant Climent té l'origen en l'antic cenobi emplaçat en una petita i arraconada vall de les Gavarres, a recés de tramuntana. Al segle xviii es va abandonar l'església del vell monestir i es va construir la nova parròquia més properes al pla, cap on s'havia anat desplaçant el poblament de masies disperses que caracteritza el lloc.

L'antiga església parroquial de Sant Climent, de la qual només resten poques ruïnes, amb sepultures excavades a la roca, era una cel·la monàstica on el 844 residien uns monjos.

El terme històric de Sant Climent s’estén per un ampli sector de les Gavarres i acull alguns dòlmens importants, com el de la Vinya Gran, el de la carena Jonquet-Vidal o el menhir de Fitor.

La Bisbal d'Empordà - Restaurant La Masia (La llarga)

Sortim a les 8h30 de la plaça Antoni Llonch, del costat de l'antiga estació de Renfe.

Som 25. 

El dia es presenta una mica complicat ja que tenim amenaça de pluja. Finalment ha estat un bon dia per caminar, la pluja no ens ha fet companyia i la temperatura ha estat perfecta per una caminada al mes de maig. Alguna estona hem gaudit del sol.

Sortim per la C58 i seguim cap a la B30, i l'AP-7 fins a Salt.

Parem a esmorzar en un establement Viena a Salt, situat a Camí dels Carlins, 2, 17190 Salt.

Fem una parada tranquila, ja coneixem bé com funcionen aquests establiments.

Havent esmorzat, tornem a pujar a l'autocar i seguim altre cop l'AP7 fins que sortim a Girona Nord per agafar la C66 que ens porta fins a la Bisbal d'Empordà.

L'autocar ens deixa al costat de l'escola l'Empordanet i ens preparem per començar la caminada cap a Fonteta.

El cami comença planer i ample.

L'entorn és molt bonic,  gaudim de la verdor dels camps, la gran varietat de flors i muntanyes del voltant.

Els camps de colza ja no tenen flor, es veuen verds. Els camps de cereals ja comencen a agafar el color daurat.

Deixem el cami ample i ens endinsem per un corriol al bosc, que hem de fer en fila índia, i que ens agrada molt.

Arribant a Fonteta travessem el poble, que trobem molt bonic i seguim camí cap a Sant Climent de Peralta. Un petit grup es perd perque han deixat passar un cotxe pel carrerons estrets del poble, però ben aviat ens retrobem. sortint del poble fem un petit tram asfaltat.

Passem per aprop dels pous de glaç de can Salomó, on hi ha un rètol explicatiu i també per un altre lloc on ran de camí trobem una explicació sobre la cuita de calç. 

Aprofitem per fer un foto del grup.

Finalment arribem a la carretera C66 que hem de creuar per entrar al restaurant La Masia.

Avui hem pogut triar el menú al matí.abans de pujar al l'autocar. Hem escollit entre els seguents plats:

De primer:

• Amanida de formatge de cabra amb taronja i vinagreta  de modena i mel
• Macarrons bolonyesa i parmesà
• Meló amb espatlla ibèrica
• Gaspatxo amb picada i crostons

Plat principal

• Llenguadina a la planxa amb refregit d'all i la seva  guarnició
• Pollastre a l'all amb patates especiades
• Secret de vedella a la brasa amb patates al caliu i  pebrots del padró

Postres

• Iogurt amb coulis de gerds
• Macedonia de fruites
• Pastís del dia
• Crema catalana
• Gelats variats
• Flam

Aigua, vi, cafès i infusions al gust.

Les caminadores han tingut un detall amb la Teresa que ha agraït de tot cor.

Després de la tertúlia a les quatre pugem a l'autocar que ens esperava a la sortida del restaurant i tornem cap a Sabadell  per la C66, C31, AP7, C59 i C155, pel que hem entrat a Sabadell des de Santiga.

A Sabadell hem fet  les parades habituals a la cantonada de la Gran Via amb la Rambla, Sabadell Centre  i davant de l'escola d'idiomes, 

Abans d'un quart de set hem baixat totes de l'autocar, 

Avui hem fet 11.15 km i un desnivell de 170 m

fotos

Informació adicional

La Bisbal d’Empordà s’estén al costat del riu Daró, al peu del massís de les Gavarres.

 

Com va néixer la ciutat? Diverses vil·les romanes s'escampaven pel territori, entre els segles IX i X formaven els nuclis de població de Fontanetum, Fonsedictus i Perductus, que eren propietat dels bisbes de Girona.

El bisbat s'encarregava de l'organització civil i eclesiàstica del territori, governat per un vescomte. Fontanetum serví de punt de partida per a aixecar la vila de Santa Maria Episcopalis, amb una església i un palau, i es constituí en parròquia l'any 904. Llavors la població ja rebia el nom popular de la Bisbal, en referència als bisbes, que hi van construir un castell. Aquesta fortificació disposava d'una cúria, amb batlle, jutge, notari, saig (=funcionari de jústicia encarregat d’executar sentències) i pregoner. El càrrec de batlle, que també ocuparen dones, fou hereditari durant prop de dos-cents anys.

 

Hi havia també un call jueu: un carrer amb pòrtics i en forma de ziga-zaga perquè no se'n pogués veure l'interior. El call es completava amb l'avui desapareguda Torre dels Jueus, on segurament hi havia la sinagoga. El barri fou saquejat diverses vegades entre els segles XIII i XIV, i abandonat definitivament pels jueus a mitjan segle XV.

Els divendres se celebra el mercat setmanal, d'origen medieval, que ocupa tot el nucli antic de la població. L'atorgament del privilegi de celebració d'un mercat els divendres la va fer el rei Jaume II al segle XIII. 

La Bisbal d’Empordà és coneguda sobretot pels seus productes ceràmics. L’extrema qualitat de la seva argila vermella i la destresa dels terrissaires locals han convertit la Bisbal en la capital catalana de la ceràmica.

La ceràmica és i ha estat una de les principals activitats econòmiques de la població i l'ofici de ceramista el més típic de la població. El ceramista actual de la Bisbal és moltes vegades el darrer esglaó d’una família amb generacions dedicades al treball de donar forma a l’argila.

I com ha estat l’evolució de la ceràmica a la Bisbal?

Fins al segle XVII la producció es limitava a un àmbit estrictament local

A partir del segle XVIII creix la demanda de terrissa bisbalenca i té una presència cada cop més evident en els principals mercats de Catalunya (Girona, Olot, Mataró…).

A partir del segle XIX, la terrissa bisbalenca viu la seva edat d’or. Els seus productes arriben a les colònies espanyoles d’ultramar.

Al llarg del segle XX, l’abandó gradual de les activitats agrícoles i ramaderes tradicionals  i l’aparició de nous materials substitutius de la ceràmica com el plàstic o l’acer inoxidable condemnen les produccions de terrissa tradicional.

A partir dels anys quaranta del segle XX els objectes de terrissa perden la funció per la qual havien estat creats i per tal d’adaptar-se a les noves necessitats es transformen en objectes bàsicament decoratius.

L’aparició del turisme de masses permeté a alguns obradors bisbalencs reorientar la seva producció.

Avui, la Bisbal es diferencia d’altres centres productors de ceràmica en el fet que la producció es troba molt diversificada; no només es produeixen articles de terrissa, sinó que existeix un sector molt important dedicat a la ceràmica aplicada a la construcció i un altre ocupat en l’elaboració de ceràmica decorativa.

Actualment, la Bisbal compta amb més de 40 professionals actius agrupats en l'Associació de Ceramistes.

Cal esmentar especialment Josep Vilà i Clara (1910-1989), considerat una figura transcendent, va ser un dels pioners a fer el pas de la terrissa tradicional a la ceràmica d'autor. Va fundar el prestigiós taller Vilà Clara Ceramistes l'any 1950.

Els ceramistes bisbalencs treballen sota la marca registrada “Ceràmica de la Bisbal”, que és un distintiu protector a nivell de la Unió Europea. Amb la marca es reconeix la singularitat de les peces de ceràmiques fetes al municipi bisbalenc. L'àmbit geogràfic que protegeix la marca inclou la Bisbal d'Empordà i la seva zona d'influència.

Al municipi hi ha un museu dedicat a la ceràmica, el Terracotta Museu. Al Terracotta Museu s'hi expliquen els més de 500 anys de tradició terrissaire bisbalenca.

Es pot comprovar la importància d'aquesta activitat a la Bisbal gràcies a un paisatge urbà caracteritzat per les esveltes siluetes de les xemeneies.

A ambdós costats del carrer de l’Aigüeta, que travessa la població, s’acumula una gran quantitat de botigues, sales d’exposició i tallers de ceràmica artesana.

 Una de les gegantes de la Bisbal, la geganta Rufina, representa una noia ceramista, a més de dur el nom de Rufina, que és la patrona dels ceramistes

També cal destacar els nombrosos comerços d’antiquaris i brocanters, que destaquen per la gran qualitat dels articles que ofereixen.

Un altre producte famós d’aquesta població són els bisbalencs, uns dolços típics que confeccionen les pastisseries locals.

 

Fonteta

 Fonteta és un poble d'essència rural i medieval situat als peus del massís de les Gavarres. Fins al 1977 fou un municipi independent que s'uní amb Vulpellac i Peratallada per a formar Forallac, un nom creat com a acròstic de FOnteta, PeRAtallada  i VulpeLLAC.

Tot i ser petit, destaca pel seu caràcter autèntic, amb carrers estrets i cases de pedra dels segles XVI al XVIII.

L’edifici més emblemàtic és l’esglèsia de Santa Maria.Tot i que té elements renaixentistes, conserva la nau romànica del segle XI.

La font que dona nom al poble està situada al costat de l'església, encara raja avui dia i té una inscripció que explica aquesta relació.

El poble és conegut també per ser un refugi de pau per a personalitats com el filòsof Eduard Punset, que hi tenia la seva residència

 I parlem del recuit de Fonteta, que és un formatge fresc artesanal emblemàtic del Baix Empordà, conegut per la seva textura extremadament suau, cremosa i el seu gust delicat. A diferència del mató, el recuit de drap rep un escorregut llarg i s'embolcalla manualment en un drap de cel·lulosa, cosa que li dóna la seva forma característica.

Sant Climent de Peralta

Sant Climent té l'origen en l'antic cenobi emplaçat en una petita i arraconada vall de les Gavarres, a recés de tramuntana. Al segle xviii es va abandonar l'església del vell monestir i es va construir la nova parròquia més properes al pla, cap on s'havia anat desplaçant el poblament de masies disperses que caracteritza el lloc.

L'antiga església parroquial de Sant Climent, de la qual només resten poques ruïnes, amb sepultures excavades a la roca, era una cel·la monàstica on el 844 residien uns monjos.

El terme històric de Sant Climent s’estén per un ampli sector de les Gavarres i acull alguns dòlmens importants, com el de la Vinya Gran, el de la carena Jonquet-Vidal o el menhir de Fitor.

La Bisbal d'Empordà - Restaurant La Masia (La curta)

Sortim a les 8h30 de la plaça Antoni Llonch, del costat de l'antiga estació de Renfe.

Som 29. 

El dia es presenta força bo, amb sol, sense vent alguns núvols.

Sortim per la C58 i seguim cap a la B30, i la AP-7 fins a Salt.

Tenim un petit ensurt quan s'activa el fre automàtic de l'autocar per evitar el xoc amb un camió que ha colisionat amb un cotxe. per sort tot ha quedat en un ensurt

Parem a esmorzar en un establement Viena a Salt, situat a Camí dels Carlins, 2, 17190 Salt.

Fem una parada tranquila, ja coneixem bé com funcionen aquests establiments.

Havent esmorzat, tornem a pujar a l'autocar i seguim altre cop la AP7 fins que sortim a Girona Nord per agafar la C66 que ens porta fins a la Bisbal d'Empordà. L'autocar ens deixa al costat de l'escola l'Empordanet i ens preparem per començar la caminada cap a Fonteta.

El cami es planer i ample.

L'entorn és molt bonic,  gaudim de la verdor dels camps, la gran varietat de flors i muntanyes del voltant.

Els camps de colza ja no tenen flor, es veuen verd. Els camps de cereals encara estan verds i ja comencen a agafar el color daurat.

Ens aturem de tant en tant, per gaudir del paisatge i esperar les que caminen mes a poc a poc.

Arribant a Fonteta travessem el poble, que trobem molt bonic i seguim camí cap a Sant Climent de Peralta.

A partir d'aquest punt algun tros és asfaltat.

Ens hem aturat a escoltar el vent i els ocells.

Finalment arribem a la carretera C66 que hem de creuar per entrar al restaurant La Masia.

Avui hem pogut triar el menú a l'arribar al matí. hem escollit entre els seguents plats:

De primer:

• Amanida catalana amb embotits de la zona
• Carbassó gratinats amb formatge de cabra
• Espaguetis amb salsa de ceps i parmesà
• Gaspatxo amb picada i crostons

Plat principal

• Llobarro a la planxa amb la seva guarnició
• Galta de porc guisada amb patates fregides al moment
• Secret de vedella a la brasa amb patates al caliu i  pebrots del padró

Postres

• Iogurt amb coulis de gerds
• Macedonia de fruites
• Pastís del dia
• Crema catalana
• Gelats variats
• Flam

Aigua, vi, cafès i infusions al gust.

Les caminadores han tingut un detall amb la Teresa que ha agrait de tot cor.

Després de la tertúlia a les quatre pugem a l'autocar que ens esperava a la sortida del restaurant i tornem cap a Sabadell  per la C66, C31, AP7, C59 i C155, pel que hem entrat a Sabadell des de La Salut.

A Sabadell hem fet  les parades habituals davant de l'escola d'idiomes, Sabadell Centre i davant del cal Gorina.

Abans d'un quart de set hem baixat totes de l'autocar, 

Avui hem fet 6.5 km i un desnivell de 70 m

fotos

Informació adicional

La Bisbal d’Empordà s’estén al costat del riu Daró, al peu del massís de les Gavarres.

 

Com va néixer la ciutat? Diverses vil·les romanes s'escampaven pel territori, entre els segles IX i X formaven els nuclis de població de Fontanetum, Fonsedictus i Perductus, que eren propietat dels bisbes de Girona.

El bisbat s'encarregava de l'organització civil i eclesiàstica del territori, governat per un vescomte. Fontanetum serví de punt de partida per a aixecar la vila de Santa Maria Episcopalis, amb una església i un palau, i es constituí en parròquia l'any 904. Llavors la població ja rebia el nom popular de la Bisbal, en referència als bisbes, que hi van construir un castell. Aquesta fortificació disposava d'una cúria, amb batlle, jutge, notari, saig (=funcionari de jústicia encarregat d’executar sentències) i pregoner. El càrrec de batlle, que també ocuparen dones, fou hereditari durant prop de dos-cents anys.

 

Hi havia també un call jueu: un carrer amb pòrtics i en forma de ziga-zaga perquè no se'n pogués veure l'interior. El call es completava amb l'avui desapareguda Torre dels Jueus, on segurament hi havia la sinagoga. El barri fou saquejat diverses vegades entre els segles XIII i XIV, i abandonat definitivament pels jueus a mitjan segle XV.

 

Els divendres se celebra el mercat setmanal, d'origen medieval, que ocupa tot el nucli antic de la població. L'atorgament del privilegi de celebració d'un mercat els divendres la va fer el rei Jaume II al segle XIII. 

 

La Bisbal d’Empordà és coneguda sobretot pels seus productes ceràmics. L’extrema qualitat de la seva argila vermella i la destresa dels terrissaires locals han convertit la Bisbal en la capital catalana de la ceràmica.

La ceràmica és i ha estat una de les principals activitats econòmiques de la població i l'ofici de ceramista el més típic de la població. El ceramista actual de la Bisbal és moltes vegades el darrer esglaó d’una família amb generacions dedicades al treball de donar forma a l’argila.

 

I com ha estat l’evolució de la ceràmica a la Bisbal?

Fins al segle XVII la producció es limitava a un àmbit estrictament local

A partir del segle XVIII creix la demanda de terrissa bisbalenca i té una presència cada cop més evident en els principals mercats de Catalunya (Girona, Olot, Mataró…).

A partir del segle XIX, la terrissa bisbalenca viu la seva edat d’or. Els seus productes arriben a les colònies espanyoles d’ultramar.

Al llarg del segle XX, l’abandó gradual de les activitats agrícoles i ramaderes tradicionals  i l’aparició de nous materials substitutius de la ceràmica com el plàstic o l’acer inoxidable condemnen les produccions de terrissa tradicional.

A partir dels anys quaranta del segle XX els objectes de terrissa perden la funció per la qual havien estat creats i per tal d’adaptar-se a les noves necessitats es transformen en objectes bàsicament decoratius.

L’aparició del turisme de masses permeté a alguns obradors bisbalencs reorientar la seva producció.

Avui, la Bisbal es diferencia d’altres centres productors de ceràmica en el fet que la producció es troba molt diversificada; no només es produeixen articles de terrissa, sinó que existeix un sector molt important dedicat a la ceràmica aplicada a la construcció i un altre ocupat en l’elaboració de ceràmica decorativa.

Actualment, la Bisbal compta amb més de 40 professionals actius agrupats en l'Associació de Ceramistes.

Cal esmentar especialment Josep Vilà i Clara (1910-1989), considerat una figura transcendent, va ser un dels pioners a fer el pas de la terrissa tradicional a la ceràmica d'autor. Va fundar el prestigiós taller Vilà Clara Ceramistes l'any 1950.

Els ceramistes bisbalencs treballen sota la marca registrada “Ceràmica de la Bisbal”, que és un distintiu protector a nivell de la Unió Europea. Amb la marca es reconeix la singularitat de les peces de ceràmiques fetes al municipi bisbalenc. L'àmbit geogràfic que protegeix la marca inclou la Bisbal d'Empordà i la seva zona d'influència.

 

Al municipi hi ha un museu dedicat a la ceràmica, el Terracotta Museu. Al Terracotta Museu s'hi expliquen els més de 500 anys de tradició terrissaire bisbalenca.

 

Es pot comprovar la importància d'aquesta activitat a la Bisbal gràcies a un paisatge urbà caracteritzat per les esveltes siluetes de les xemeneies.

A ambdós costats del carrer de l’Aigüeta, que travessa la població, s’acumula una gran quantitat de botigues, sales d’exposició i tallers de ceràmica artesana.

 

Una de les gegantes de la Bisbal, la geganta Rufina, representa una noia ceramista, a més de dur el nom de Rufina, que és la patrona dels ceramistes

 

També cal destacar els nombrosos comerços d’antiquaris i brocanters, que destaquen per la gran qualitat dels articles que ofereixen.

 

Un altre producte famós d’aquesta població són els bisbalencs, uns dolços típics que confeccionen les pastisseries locals.

 

Fonteta

 

Fonteta és un poble d'essència rural i medieval situat als peus del massís de les Gavarres. Fins al 1977 fou un municipi independent que s'uní amb Vulpellac i Peratallada per a formar Forallac, un nom creat com a acròstic de FOnteta, PeRAtallada  i VulpeLLAC.

Tot i ser petit, destaca pel seu caràcter autèntic, amb carrers estrets i cases de pedra dels segles XVI al XVIII.

L’edifici més emblemàtic és l’esglèsia de Santa Maria.Tot i que té elements renaixentistes, conserva la nau romànica del segle XI.

La font que dona nom al poble està situada al costat de l'església, encara raja avui dia i té una inscripció que explica aquesta relació.

El poble és conegut també per ser un refugi de pau per a personalitats com el filòsof Eduard Punset, que hi tenia la seva residència

 

I parlem del recuit de Fonteta, que és un formatge fresc artesanal emblemàtic del Baix Empordà, conegut per la seva textura extremadament suau, cremosa i el seu gust delicat. A diferència del mató, el recuit de drap rep un escorregut llarg i s'embolcalla manualment en un drap de cel·lulosa, cosa que li dóna la seva forma característica.

Sant Climent de Peralta

Sant Climent té l'origen en l'antic cenobi emplaçat en una petita i arraconada vall de les Gavarres, a recés de tramuntana. Al segle xviii es va abandonar l'església del vell monestir i es va construir la nova parròquia més properes al pla, cap on s'havia anat desplaçant el poblament de masies disperses que caracteritza el lloc.

L'antiga església parroquial de Sant Climent, de la qual només resten poques ruïnes, amb sepultures excavades a la roca, era una cel·la monàstica on el 844 residien uns monjos.

El terme històric de Sant Climent s’estén per un ampli sector de les Gavarres i acull alguns dòlmens importants, com el de la Vinya Gran, el de la carena Jonquet-Vidal o el menhir de Fitor.

Les Planes d'Hostoles (La mini)

Sortim a les 9h de la plaça Antoni Llonch, del costat de l'antiga estació de Renfe.

Som 24. 

El dia es presenta molt bo, amb sol, sense vent ni núvols.

Sortim per la C58 i seguim cap a la B30, i la AP-7 per anar a buscar la C17. 

Parem a esmorzar en un establement Viena a la ciutat de Vic, situat a la Carretera de Manlleu, 98

Fem una parada tranquila, al Viena sempre hi estem bé,

Havent esmorzat, tornem a pujar a l'autocar i seguint la C17 agafem la cruïlla que ens porta cap a Olot per la C37 després la C63 fins arribar a Les Planes d'Hostoles. 

Arribant a Les Planes d'Hostoles  l'autocar ens deixa a la carretera, on comencem una petita caminada pel poble.

Veiem carrerons, nets i polits, alguna senyera ens diu que demà és Sant Jordi, passem per l'esglèsia i per la Casa de la Vila.

Veiem alguns plafons explicatius dels antics oficis del poble.

I per acabar fem un petit tram de la via del carrilet que ens agrada molt, per la seva verdor, les floretes que anuncien la primavera, la fresqueta en trossos mes ombrivols, etc...

L'autocar ens espera a la sortida del poble de les Planes d'Hostoles i ens porta fins al restaurant Sant Marçal, on ens instalem en dues taules de 12 a la Terrassa i gaudim del paisatge, la temperatura i el dinar.

Avui hem fet un menú començant amb una pica-pica 

-Amanida de tonyina i ou dur

-Croquetes de rostit

-Musclos al vapor

De segon: Pollastre i botifarra a la brasa amb patates

Postres : pudding, gelat o brunyols.

Aigua, vi, cafès i infusions al gust.

Després de la tertúlia a dos quart de cinc pugem a l'autocar que ens esperava al mateix lloc on ens havia deixat  i tornem cap a Sabadell  per la C63, C25, A2, AP7, B30 i C58.

Abans de dos quarts de set  hem arribat a Sabadell , després de fer  les parades habituals davant de l'escola d'idiomes, Sabadell Centre i davant del cal Gorina abans de tres quarts de set hem baixat totes de l'autocar, 

Avui hem fet 2 km practicament a peu pla.

fotos

Informació adicional

Avui anem prop de la Via Verda del Carrilet.
Originalment el Carrilet anava d’Olot a Girona.
El carrilet era com un tren de joguina. Se l'anomenava "carrilet" perquè era de via estreta. El viatge d'Olot a Girona durava gairebé 3 hores!
La història de la seva construcció és una mica curiosa, perquè no va tenir una única data d'inauguració, sinó que es va anar obrint parcialment a mesura que avançaven les obres.
 
El projecte va trigar molt a fer-se realitat per falta de diners. El primer tram que es va posar en funcionament va ser el que anava de Girona fins a Amer, inaugurat el 14 de novembre de 1895. En aquell moment, Amer era el final de la línia.
Set anys més tard, la línia va continuar pujant per la vall del Brugent. El tram que connectava Amer amb les Planes d'Hostoles i Sant Feliu de Pallerols es va obrir l'any 1902. Això va suposar una revolució per a la gent de la Vall d'Hostoles, que fins llavors trigava hores a moure's en carro i a partir d’aquell moment van poder fer desplaçaments molt més ràpids i còmodes.
El tram entre Sant Feliu i Olot va ser el més difícil de construir a causa de l'orografia del Coll d'en Bas. Es van haver de fer grans trinxeres i moviments de terra per poder superar el desnivell amb un tren de vapor que no tenia gaire potència.
La companyia que finalment va acabar l'obra era de capital britànic: The Olot and Gerona Railway Company Limited. Per això, moltes de les primeres locomotores venien directament del Regne Unit.
Finalment la capital de la Garrotxa es va connectar amb Girona el 14 de desembre de 1911 gràcies a l’inauguració del darrer tram entre Sant Feliu de Pallerols i Olot, completant els 54,8 quilòmetres de recorregut total.
El dia de la inauguració va ser històric. El tren va arribar a Olot ple d'autoritats i va ser rebut amb música, focs artificials i un banquet de 200 coberts al consistori.
Així doncs, podem dir que el carrilet va trigar 16 anys a completar-se del tot (de 1895 a 1911).
Quin contrast devia representar pels habitants de la zona veure aparèixer una màquina de ferro i fum enmig d'aquells paisatges de rouredes i volcans a principis del segle XX!!!

El carrilet va fer el seu últim viatge el 15 de juliol de 1969. Després de gairebé 60 anys de servei, la competència del transport per carretera (cotxes i camions) i el mal estat de les infraestructures van fer que l'Estat decidís tancar la línia.

Durant gairebé dues dècades, les vies van quedar abandonades, moltes estacions es van enrunar i el traçat va ser ocupat per la vegetació o, en alguns trams, per horts i carreteres.

La transformació de l'antiga línia de ferrocarril d'Olot a Girona en el que avui coneixem com la Via Verda del Carrilet és una història de resistència, abandonament i, finalment, d'èxit turístic i ecològic.

La conversió no va ser d'un dia per l'altre. El concepte de "Via Verda" va començar a agafar força a Espanya a principis dels anys 90, seguint models europeus i americans.

L'impuls definitiu (1995-2000) va ser durant la segona meitat dels anys 90 quan el Consorci de les Vies Verdes de Girona (format per la Diputació i els ajuntaments) va començar a recuperar el traçat de forma oficial.

Tot i que alguns trams es podien recórrer abans, la ruta tal com la coneixem avui es va consolidar i senyalitzar completament cap a l'any 2000.

Per convertir el traçat de les vies d’un tren de vapor en un camí per a bicicletes i vianants, es van haver de fer obres importants que avui són punts d'interès de la ruta.

Es van haver d'il·luminar els túnels i reforçar els ponts de ferro o pedra que creuaven el riu Brugent i el Ter. Esmentem especialment el túnel de Sant Feliu perquè passar per sota la muntanya encara que sigui un tram curt dóna la perspectiva de l'enginyeria de principis del segle XX.

Les estacions, que tenen un estil modernista industrial molt marcat, amb maó vist i detalls geomètrics, es van rehabilitar per a nous usos, per exemple:

Amer: Es va convertir en un punt d'informació i serveis.

Les Planes d'Hostoles: Es va mantenir com a punt clau d'accés als gorgs.

Sant Feliu de Pallerols: Actualment acull l'Oficina de Turisme de la Vall d'Hostoles.

 

La ruta d'Olot cap a Girona és gairebé tota de baixada (el tren baixava dels 440 metres d'Olot fins als 70 metres a Girona). Això la fa ideal per a caminades tranquiles i familiars

El punt més alt de la ruta no és Olot, sinó el Coll d'en Bas a 589 metres (prop de Sant Esteve d'en Bas), on el carrilet havia de fer un esforç extra per superar la divisòria d'aigües entre el riu Fluvià i el riu Brugent.

Al costat de la via a les Planes encara es poden veure les restes d'antigues fàbriques que tenien el seu propi "moll" de càrrega per pujar el producte directament al tren.

 Avui dia, la Via Verda del Carrilet és considerada una de les rutes cicloturístiques més importants d'Europa, no només pel seu paisatge, sinó per com connecta la zona volcànica de la Garrotxa amb la vall del Ter i, eventualment, amb el mar seguint cap a Sant Feliu de Guíxols.

L'aigua del riu Brugent ha excavat la roca volcànica creant gorgs que son com piscines naturals

Gorg de Can Poeti (Les Planes): El més accessible i cinematogràfic.

Gorg de la Bruixa: Diuen les llegendes locals que aquí es reunien dones amb poders per fer conjurs sota el soroll de la cascada.

Gorg del Molí dels Murris: El més famós pel seu color blau turquesa, causat pels sediments i la llum sobre la pedra volcànica.

 La ruta passa també pel Castell de Colltort. Controlava el pas de la gent que venia d'Olot cap a la costa.

Aquesta zona de la Garrotxa i el Ter-Brugent és una de les més riques de Catalunya en història "remença" (revoltes de pagesos), vulcanisme i patrimoni ferroviari.

 

Les Planes d'Hostoles

Les Planes és coneguda com la "capital dels gorgs", i la seva història està lligada a l'aigua i al bosc. El poble va créixer gràcies a la indústria tèxtil que aprofitava la força del riu Brugent. És un punt clau de la ruta perquè separa la zona volcànica de la zona de cingleres. 

Sant Feliu de Pallerols - Amer (La llarga)

Sortim a les 8h de la plaça Antoni Llonch, del costat de l'antiga estació de Renfe.

Som 28. 

El dia es presenta molt bo, amb sol, sense vent ni núvols.

Sortim per la C58 i seguim cap a la B30, i l'AP-7 per anar a buscar la C17. 

Parem a esmorzar en un establement Viena a la ciutat de Vic, situat a la Carretera de Manlleu, 98

Havent esmorzat, tornem a pujar a l'autocar i seguint la C17 agafem la cruïlla que ens porta cap a Olot per la C37.

Seguim per la C63 fins a Sant Feliu de Pallarols on l'autocar ens deixa al costat de l'oficina d'informació i ens preparem per començar la caminada per la via verda del carrilet.

El cami es planer, ample, i amb lleugera baixada.

L'entorn és molt bonic, es nota que ja estem a la primavera i gaudim de la verdor dels camps i muntanyes del voltant.

Passem pel costat del riu Brugent que porta força aigua.

Ens aturem de tant en tant, veiem el santuari del Far situat a la punta d'una gran cinglera.

Abans d'arribar a Les Planes d'Hostoles ens desviem cap el Gorg de La Plana on veiem uns bons saltants d'aigua i gorgs que fan venir ganes de banyar-nos.

Algunes caminadores mes atrevides fan uns quants metres de mes per sobre de roques i pedres relliscoses per poder veure una cascada bastant impressionant. (segurament degut a les abundants pluges que hem tingut aquest curs)

Desfem el trosset de camí fins el Gorg i entrem al poble de Les Planes d'Hostoles, veiem que el poble esta molt ben endreçat, que tenen recordatori dels oficis antics que hi havia. Passem per davant de l'església i de la Casa de la Vila.

Sortint del poble recuperem la via del carrilet que ens porta fins a Amer. 

La via en aquest tram és molt ombrivola i fresqueta, cosa que agraim ja que el dia és ben assoleiat.

Arribem al restaurant Sant Marçal, on ens han preparat dues taules a la terrassa on hem estat molt bé.

Avui hem fet un menú començant amb una pica-pica 

-Amanida de tonyina i ou dur

-Croquetes de rostit

-Musclos al vapor

De segon: Pollastre i botifarra a la brasa amb patates

Postres : pudding, gelat o brunyols.

Aigua, vi, cafès i infusions al gust.

Després de la tertúlia a les cinc pugem a l'autocar que ens esperava al costat del restaurant  i tornem cap a Sabadell  per la C63, C25, A2, AP7, B30 i C58.

A l'autocar una caminadora no s'ha trobat gens bé i ens hem preocupat una mica, però finalment ha quedat en un ensurt que explicarà al seu metge.

A Sabadell hem fet  les parades habituals davant de la Gironina, Sabadell Centre i l'escola d'idiomes, 

Sobre les set hem baixat totes de l'autocar, 

Avui hem fet 13 km pràcticament sense desnivell

fotos

Informació adicional

La caminada d’avui correspon a un tram de la Via Verda del Carrilet.
Originalment el Carrilet anava d’Olot a Girona.
El carrilet era com un tren de joguina. Se l'anomenava "carrilet" perquè era de via estreta. El viatge d'Olot a Girona durava gairebé 3 hores!
La història de la seva construcció és una mica curiosa, perquè no va tenir una única data d'inauguració, sinó que es va anar obrint parcialment a mesura que avançaven les obres.
 
El projecte va trigar molt a fer-se realitat per falta de diners. El primer tram que es va posar en funcionament va ser el que anava de Girona fins a Amer, inaugurat el 14 de novembre de 1895. En aquell moment, Amer era el final de la línia.
Set anys més tard, la línia va continuar pujant per la vall del Brugent. El tram que connectava Amer amb les Planes d'Hostoles i Sant Feliu de Pallerols es va obrir l'any 1902. Això va suposar una revolució per a la gent de la Vall d'Hostoles, que fins llavors trigava hores a moure's en carro i a partir d’aquell moment van poder fer desplaçaments molt més ràpids i còmodes.
El tram entre Sant Feliu i Olot va ser el més difícil de construir a causa de l'orografia del Coll d'en Bas. Es van haver de fer grans trinxeres i moviments de terra per poder superar el desnivell amb un tren de vapor que no tenia gaire potència.
La companyia que finalment va acabar l'obra era de capital britànic: The Olot and Gerona Railway Company Limited. Per això, moltes de les primeres locomotores venien directament del Regne Unit.
Finalment la capital de la Garrotxa es va connectar amb Girona el 14 de desembre de 1911 gràcies a l’inauguració del darrer tram entre Sant Feliu de Pallerols i Olot, completant els 54,8 quilòmetres de recorregut total.
El dia de la inauguració va ser històric. El tren va arribar a Olot ple d'autoritats i va ser rebut amb música, focs artificials i un banquet de 200 coberts al consistori.
Així doncs, podem dir que el carrilet va trigar 16 anys a completar-se del tot (de 1895 a 1911).
Quin contrast devia representar pels habitants de la zona veure aparèixer una màquina de ferro i fum enmig d'aquells paisatges de rouredes i volcans a principis del segle XX!!!

El carrilet va fer el seu últim viatge el 15 de juliol de 1969. Després de gairebé 60 anys de servei, la competència del transport per carretera (cotxes i camions) i el mal estat de les infraestructures van fer que l'Estat decidís tancar la línia.

Durant gairebé dues dècades, les vies van quedar abandonades, moltes estacions es van enrunar i el traçat va ser ocupat per la vegetació o, en alguns trams, per horts i carreteres.

La transformació de l'antiga línia de ferrocarril d'Olot a Girona en el que avui coneixem com la Via Verda del Carrilet és una història de resistència, abandonament i, finalment, d'èxit turístic i ecològic.

La conversió no va ser d'un dia per l'altre. El concepte de "Via Verda" va començar a agafar força a Espanya a principis dels anys 90, seguint models europeus i americans.

L'impuls definitiu (1995-2000) va ser durant la segona meitat dels anys 90 quan el Consorci de les Vies Verdes de Girona (format per la Diputació i els ajuntaments) va començar a recuperar el traçat de forma oficial.

Tot i que alguns trams es podien recórrer abans, la ruta tal com la coneixem avui es va consolidar i senyalitzar completament cap a l'any 2000.

Per convertir el traçat de les vies d’un tren de vapor en un camí per a bicicletes i vianants, es van haver de fer obres importants que avui són punts d'interès de la ruta.

Es van haver d'il·luminar els túnels i reforçar els ponts de ferro o pedra que creuaven el riu Brugent i el Ter. Esmentem especialment el túnel de Sant Feliu perquè passar per sota la muntanya encara que sigui un tram curt dóna la perspectiva de l'enginyeria de principis del segle XX.

Les estacions, que tenen un estil modernista industrial molt marcat, amb maó vist i detalls geomètrics, es van rehabilitar per a nous usos, per exemple:

Amer: Es va convertir en un punt d'informació i serveis.

Les Planes d'Hostoles: Es va mantenir com a punt clau d'accés als gorgs.

Sant Feliu de Pallerols: Actualment acull l'Oficina de Turisme de la Vall d'Hostoles.

 

La ruta d'Olot cap a Girona és gairebé tota de baixada (el tren baixava dels 440 metres d'Olot fins als 70 metres a Girona). Això la fa ideal per a caminades tranquiles i familiars

El punt més alt de la ruta no és Olot, sinó el Coll d'en Bas a 589 metres (prop de Sant Esteve d'en Bas), on el carrilet havia de fer un esforç extra per superar la divisòria d'aigües entre el riu Fluvià i el riu Brugent.

Al costat de la via a les Planes encara es poden veure les restes d'antigues fàbriques que tenien el seu propi "moll" de càrrega per pujar el producte directament al tren.

 Avui dia, la Via Verda del Carrilet és considerada una de les rutes cicloturístiques més importants d'Europa, no només pel seu paisatge, sinó per com connecta la zona volcànica de la Garrotxa amb la vall del Ter i, eventualment, amb el mar seguint cap a Sant Feliu de Guíxols.

L'aigua del riu Brugent ha excavat la roca volcànica creant gorgs que son com piscines naturals

Gorg de Can Poeti (Les Planes): El més accessible i cinematogràfic.

Gorg de la Bruixa: Diuen les llegendes locals que aquí es reunien dones amb poders per fer conjurs sota el soroll de la cascada.

Gorg del Molí dels Murris: El més famós pel seu color blau turquesa, causat pels sediments i la llum sobre la pedra volcànica.

 La ruta passa també pel Castell de Colltort. Controlava el pas de la gent que venia d'Olot cap a la costa.

Aquesta zona de la Garrotxa i el Ter-Brugent és una de les més riques de Catalunya en història "remença" (revoltes de pagesos), vulcanisme i patrimoni ferroviari.

 

Sant Feliu de Pallarols i La Torra

Sant Feliu és el cor de la Vall d'Hostoles. El seu nucli antic manté l'essència medieval i cal parlar també del seu passat rebel.

Aquí va viure Francesc de Verntallat, el cabdill dels remences. Des del Castell d'Hostoles, Verntallat va organitzar la resistència contra els senyors feudals al segle XV. Gràcies a les lluites iniciades aquí, es va abolir la servitud a Catalunya.

La Torra no és una masia qualsevol, és fortificada, un exemple clar de "casa forta" medieval. Moltes vegades servien de punt de vigilància i defensa avançada abans d'arribar al castell principal.

 

La Roureda i Les Planes d'Hostoles

Les Planes és coneguda com la "capital dels gorgs", i la seva història està lligada a l'aigua i al bosc. El poble va créixer gràcies a la indústria tèxtil que aprofitava la força del riu Brugent. És un punt clau de la ruta perquè separa la zona volcànica de la zona de cingleres.

La Roureda: Com el seu nom indica, fa referència a l'antic domini dels roures. Gran part d'aquesta zona va ser modelada per les colades de lava del volcà de Can Tià.